La visita definitiva

Entro a la sala d'espera i no m'havia quasi bé donat temps de seure a la cadira que ja em van cridar per megafonia. Entro a la consulta del doctor i el primer que em diu és que m'ha de donar bones notícies, va directament al gra, "la remissió és total i passem al tram final del tractament: el trasplantament". 

Inicialment no vaig tenir una sensació d'alegria desbordada pel que significava aquesta bona notícia, i mentre el doctor m'anava explicant sobre el trasplantament i els passos que seguiríem a partir d'ara vaig intentar assaborir el moment, la notícia, pensar que no estava tot fet i encara quedava una part molt dura, però que la primera part de la feina ja estava feta, ho intentava però no acabava d'aconseguir-ho.

Molts pensareu que si haguéssiu estat al meu lloc se us haguessin caigut llàgrimes d'emoció i haguéssiu saltat a la consulta en el moment que el metge us ho hagués comunicat, però després de donar moltes voltes al perquè de la meva reacció, vaig arribar a la conclusió que amb aquesta malaltia havia après a ser cautelós, a no cridar victòria abans d'hora, a no donar-ho tot per fet.

He de reconèixer que el meu objectiu en tot aquest procés no és tan sols eliminar la malaltia del meu cos (que no és poca cosa i en el meu cas particular no era fàcil), sinó que el meu principal objectiu és no recaure, no tornar-ho a patir. És amb aquest objectiu que em fan el trasplantament (no té eficàcia 100% però dóna més probabilitats d'èxit) i és per això que fins que no em facin un altre cop la reavalució i em tornin a dir que continuo estant net no començaré a cantar victòria.

Tot i aquesta reacció inicial, he de dir que tots els dies posteriors a la notícia, quan ho explicava i veia les cares de la gent i les felicitacions, vaig valorar més el procés que havia viscut, vaig pensar molt en els moments on la curació es veia llunyana i impossible, i realment podia sentir-me orgullós de tot el que havia millorat en tots aquest mesos i va ser aleshores que vaig començar a gaudir del moment.