Sona el despertador, no has descansat gaire però treus forces per llevar-te. Te'n vas cap a la dutxa, donant voltes exactament als mateixos temes que el dia anterior, avui t'agradi o no, serà un punt d'inflexió, que marcarà el procediment a seguir els propers dies.
Realment els dies que són punts d'inflexió són importants, són rellevants a la vida d'una persona, generen il·lusió i generen dubtes, l'èxit serà celebrat i la derrota haurà de ser assumida, res més enllà del que és la pròpia naturalesa humana, un dia et poden sortir les coses com volies i desitjaves, i altres dies et sortirà tot del revés. Si surt bé, no t'has de confiar, però si surt malament no t'has de venir avall. Segur que un dia bo vindrà tard o d'hora.
Surto de casa, arribo a l'hospital, passo la targeta sanitària pel lector i vaig a la sala d'espera on tantes vegades he esperat a que em diguessin si tenia motius per considerar que aquell era un bon dia o no. Fins ara hi ha hagut dies de tot, al principi tot era negatiu, cada cop tenia la malaltia més escampada, el que havia de ser un limfoma que m'afectava la zona nasal, va resultar ser un limfoma que m'afectava a més a més altres zones del cos com el coll i una engonal, i s'havia filtrat al sistema nerviós central. Cada notícia me l'anaven dient setmana rere setmana.
Avui, després de 5 mesos i una prova esperançadora el mes anterior que indicava que el tractament m'havia fet una neteja important, corroboraríem si finalment la remissió era total o si s'havia quedat a mig camí. Si la remissió era total, el proper pas seria un trasplantament de medul·la òssia de la meva germana.
El patiment d'aquests mesos, el suport dels meus i la feina dels metges haurà valgut la pena?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada