Acostuma a ser un dia de nervis, un dia de fer-se preguntes sobre l'endemà:
-Anirà bé o em continuarà perseguint la mala sort?
-No anirà tan bé com m'espero però me'n podré anar relativament satisfet?
-Anirà directament malament?
Les hores costen de fer córrer mentre dins del meu cap aquestes preguntes ressonen com una melodia llarga i lenta. Vull que sigui demà, vull poder dir un "veus? Si es que ja veia jo que no aniria bé" o un "tenieu raó quan deieu que me'n sortiria". Però mentre no tingui respostes les preguntes allà estaran.
He de dir que aquest "dia abans" és molt diferent del meu primer "dia abans" a l'inici de la malaltia, però no menys important, no no! La primera vegada tot semblava molt novedós, tot feia por, cada paraula nova et recordava que el túnel seria cada dia més fosc i amb una sortida que no venia pas, ni molt menys, en línia recta, i aquest cop, aquest "dia abans" que és avui o bé sortiré de dins de la foscor o bé hauré de continuar caminant, exhaust buscant la sortida, l'aire fresc, la grandesa del món exterior.
Aquest túnel m'ha oprimit, castigat i esgotat. He estat fort però sigui el que sigui tindré forces per afrontar el que el meu futur hagi de ser perquè sinó, sé que el túnel se'm menjarà.
Demà a les 11.20 trobaré les respostes, allà hi seré amb el cap serè i el cor ben fort.
El que sigui s'acceptarà i es lluitarà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada