La visita definitiva

Entro a la sala d'espera i no m'havia quasi bé donat temps de seure a la cadira que ja em van cridar per megafonia. Entro a la consulta del doctor i el primer que em diu és que m'ha de donar bones notícies, va directament al gra, "la remissió és total i passem al tram final del tractament: el trasplantament". 

Inicialment no vaig tenir una sensació d'alegria desbordada pel que significava aquesta bona notícia, i mentre el doctor m'anava explicant sobre el trasplantament i els passos que seguiríem a partir d'ara vaig intentar assaborir el moment, la notícia, pensar que no estava tot fet i encara quedava una part molt dura, però que la primera part de la feina ja estava feta, ho intentava però no acabava d'aconseguir-ho.

Molts pensareu que si haguéssiu estat al meu lloc se us haguessin caigut llàgrimes d'emoció i haguéssiu saltat a la consulta en el moment que el metge us ho hagués comunicat, però després de donar moltes voltes al perquè de la meva reacció, vaig arribar a la conclusió que amb aquesta malaltia havia après a ser cautelós, a no cridar victòria abans d'hora, a no donar-ho tot per fet.

He de reconèixer que el meu objectiu en tot aquest procés no és tan sols eliminar la malaltia del meu cos (que no és poca cosa i en el meu cas particular no era fàcil), sinó que el meu principal objectiu és no recaure, no tornar-ho a patir. És amb aquest objectiu que em fan el trasplantament (no té eficàcia 100% però dóna més probabilitats d'èxit) i és per això que fins que no em facin un altre cop la reavalució i em tornin a dir que continuo estant net no començaré a cantar victòria.

Tot i aquesta reacció inicial, he de dir que tots els dies posteriors a la notícia, quan ho explicava i veia les cares de la gent i les felicitacions, vaig valorar més el procés que havia viscut, vaig pensar molt en els moments on la curació es veia llunyana i impossible, i realment podia sentir-me orgullós de tot el que havia millorat en tots aquest mesos i va ser aleshores que vaig començar a gaudir del moment.

Ja ha arribat el dia!

Sona el despertador, no has descansat gaire però treus forces per llevar-te. Te'n vas cap a la dutxa, donant voltes exactament als mateixos temes que el dia anterior, avui t'agradi o no, serà un punt d'inflexió, que marcarà el procediment a seguir els propers dies. 

Realment els dies que són punts d'inflexió són importants, són rellevants a la vida d'una persona, generen il·lusió i generen dubtes, l'èxit serà celebrat i la derrota haurà de ser assumida, res més enllà del que és la pròpia naturalesa humana, un dia et poden sortir les coses com volies i desitjaves, i altres dies et sortirà tot del revés. Si surt bé, no t'has de confiar, però si surt malament no t'has de venir avall. Segur que un dia bo vindrà tard o d'hora.

Surto de casa, arribo a l'hospital, passo la targeta sanitària pel lector i vaig a la sala d'espera on tantes vegades he esperat a que em diguessin si tenia motius per considerar que aquell era un bon dia o no. Fins ara hi ha hagut dies de tot, al principi tot era negatiu, cada cop tenia la malaltia més escampada, el que havia de ser un limfoma que m'afectava la zona nasal, va resultar ser un limfoma que m'afectava a més a més altres zones del cos com el coll i una engonal, i s'havia filtrat al sistema nerviós central. Cada notícia me l'anaven dient setmana rere setmana.

Avui, després de 5 mesos i una prova esperançadora el mes anterior que indicava que el tractament m'havia fet una neteja important, corroboraríem si finalment la remissió era total o si s'havia quedat a mig camí. Si la remissió era total, el proper pas seria un trasplantament de medul·la òssia de la meva germana.

El patiment d'aquests mesos, el suport dels meus i la feina dels metges haurà valgut la pena?

El dia abans...

Acostuma a ser un dia de nervis, un dia de fer-se preguntes sobre l'endemà:
   -Anirà bé o em continuarà perseguint la mala sort?
   -No anirà tan bé com m'espero però me'n podré anar relativament satisfet?
   -Anirà directament malament?

Les hores costen de fer córrer mentre dins del meu cap aquestes preguntes ressonen com una melodia llarga i lenta. Vull que sigui demà, vull poder dir un "veus? Si es que ja veia jo que no aniria bé" o un "tenieu raó quan deieu que me'n sortiria". Però mentre no tingui respostes les preguntes allà estaran.

He de dir que aquest "dia abans" és molt diferent del meu primer "dia abans" a l'inici de la malaltia, però no menys important, no no! La primera vegada tot semblava molt novedós, tot feia por, cada paraula nova et recordava que el túnel seria cada dia més fosc i amb una sortida que no venia pas, ni molt menys, en línia recta, i aquest cop, aquest "dia abans" que és avui o bé sortiré de dins de la foscor o bé hauré de continuar caminant, exhaust buscant la sortida, l'aire fresc, la grandesa del món exterior.

Aquest túnel m'ha oprimit, castigat i esgotat. He estat fort però sigui el que sigui tindré forces per afrontar el que el meu futur hagi de ser perquè sinó, sé que el túnel se'm menjarà.

Demà a les 11.20 trobaré les respostes, allà hi seré amb el cap serè i el cor ben fort.

El que sigui s'acceptarà i es lluitarà!